Aquest any hem celebrat les vintenes
Jornades de Museus i Educació del Museu Marítim de Barcelona, ocasió propícia
per girar la vista enrere i valorar el camí fet però, sobretot, per analitzar
els reptes de futur que tenim.
El programa de les jornades s’ha estructurat en sis grans reptes que es recullen en el Pla de Museus de Catalunya 2030, que recentment ha presentat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: la inclusió de la complexitat i la diversitat social i cultural en els nostres relats, l’actualització de les narratives des del punt de vista de gènere, la transformació de les nostres institucions en espais d’educació, de participació i debat, entre altres.
És precisament per això que es va valorar interessant que les jornades fossin obertes pel Sr. JUSÈP BOYA, director general de patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que va fer una introducció sobre <La dimensió educativa i social del Pla de Museus 2030>.
Després de la seva presentació va començar el primer repte de treball: Actualitzar les narratives dels museus des del punt de vista de gènere. La primera intervenció la va fer CATALINA GAYÀ, doctora en comunicació, col·laboradora d’El Periódico durant molts anys, especialitzada en narratives, professora a diverses universitats, directora del programa de radio feminista Dones (d’IB3), membre del col·lectiu de periodistes SomAtents i un llarg etcètera més, que va fer la ponència <Aflorant narratives invisibles: reinterpretar els relats incorporant la perspectiva de gènere. Del relat d’un mar masculí als relats d'una mar humana>. A més d’una introducció teòrica sobre què entenem per narrativa, per alteritat, per discurs patriarcal... va presentar el projecte <Dona’m la mar> que desenvolupa l’MMB sota la seva direcció i què ens ha de portar a reorientar la narrativa del museu des d’un punt de vista més igualitari en concepte de gènere.
Si la Catalina Gayà ens va de donar el punt de vista d’una periodista sobre com abordar el tema del gènere als museus, la SÍLVIA PLANAS, directora del Museu d’Història de Girona i del Museu dels Jueus, ens va explicar un cas de pràctica amb la xerrada <Museus de dones? o museus amb dones? canviar les mirades i les narratives als museus d’història>. Vàrem convidar a la Sílvia a les Jornades perquè és una de les professionals de museus més activa i activista amb el tema de la igualtat de gènere en els discursos dels museus, i ha impulsat el grup de treball de Museus i Gènere dins la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya, que vol fomentar noves mirades en els discursos, les metodologies i les implementacions museogràfiques dels equipaments perquè siguin més justos i igualitaris.
L’última de les xerrades del dia 8 de març tenia com a objectiu explicar com s’ha donat resposta al repte Generar sinèrgies de reflexió, de formació i de desenvolupament de programes públics de manera conjunta amb altres institucions amb la creació dels grups de reflexió Museus i Accessibilitat i Museus i Públics impulsats des del Museu Marítim de Barcelona i que tenen com a objectiu posar solució a la nostra manca de preparació per atendre totes les necessitats que es generen en plantejar sobre aquests temes, per conèixer els projectes i activitats que s'estan duent a terme a les institucions veïnes i amb la voluntat de donar-nos suport i aprendre les unes de les altres. Es va arribar aquesta xerrada amb més de mitja hora de retard, pel que la LINA UBERO, la TERESA SOLDEVILA i la MIREIA MAYOLAS. L’objectiu de la xerrada era explicar què són els grups, quins són els nostres objectius quines dinàmiques de treball seguim, i encoratjar a treballar en equips transversals i interdisciplinaris. Certament, amb vint minuts n’hi havia preu.
El dia 9 de març s’iniciava amb la intervenció de MANUEL DELGADO <Museus per a una societat diversa>, vinculada al repte de com Incloure la complexitat i la diversitat social i cultural en els relats dels museus. Per què aquesta conferència? En els darrers vint anys els museus s‘han esforçat a obrir portes i finestres per facilitar-ne l’accés de la ciutadania. Els museus s’han mogut amb la voluntat de ser significatius per a la societat, sí, però de manera feixuga. I mentre, aquesta societat es transforma vertiginosament i sense parar.
Manuel Delgado va sacsejar, va fer servir la ironia com un bisturí per dir-nos que les nostres institucions són centres que congelen fragments de vida morta que només interessen a les el·lits socials, espais sacralitzats on es practiquen litúrgies laiques que deixen fora una bona part de la societat.
Un altre repte que ens semblava imprescindible abordar era de com les nostres institucions han d’Esdevenir un recurs destinat a incrementar la qualitat de l’aprenentatge de d’alumnat i per a la igualtat educativa. En unes Jornades destinades a abordar l’accessibilitat i la igualtat, sigui de gènere, social, cultural o d’oportunitats en general, parlar de com des dels museus podem contribuir a llimar les desigualtats en l’educació formal era especialment escaient, per no dir imprescindible. Aquesta va ser la missió de la ROSER ARGEMÍ, cap de projectes a la Fundació Jaume Bofill que va presentar, entre altres coses, el projecte Magnet, pensat per aconseguir major heterogeneïtat en els centres escolars a través d’una oferta educativa atractiva i innovadora que funcioni com a magnetisme per a les famílies. Amb ella tornàvem a baixar a un cas pràctic i repreníem el llenguatge educatiu que ens és més proper. Va ser una xerrada tècnica interessant que posava sobre la taula de quina manera des de la Fundació Bofill treballen per aconseguir millorar els resultats de les escoles amb problemàtiques específiques.
I finalment va arribar el torn de la DIANA ALDEROQUI, que amb un títol tan obert com <Museos necesarios> havia de fer de contrapunt del discurs de Manuel Delgado. Ens hauria agradat que fes la ponència inaugural per la seva capacitat d’entusiasmar, de commoure, més que d’explicar cassos concrets, però no podia ser a Barcelona el 8 de març i, per tant, va cloure els reptes, perquè la seva conferència estava emmarcada en Contribuir a abordar els grans reptes socials, ambientals i culturals que afronta la societat.
La darrera de les xerrades la varen fer l’ISMAEL GARCÍA i en MIQUEL LÓPEZ que havien estat enquestant professionals d’altres museus habituals a les jornades per saber com voldrien que fossin les jornades dels propers anys (tant a nivell d’estructuració del programa com de temes a abordar). Amb totes les filmacions varen fer un vídeo de vint minuts de durada, en el que hi varen intercalat alguns gags còmics on ells feien de diferents personatges i treure punta a les respostes que es donaven i a situacions habituals en aquestes Jornades. El vídeo va ser molt celebrat per tothom, perquè estava fet amb molt sentit de l’humor.
El programa de les jornades s’ha estructurat en sis grans reptes que es recullen en el Pla de Museus de Catalunya 2030, que recentment ha presentat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: la inclusió de la complexitat i la diversitat social i cultural en els nostres relats, l’actualització de les narratives des del punt de vista de gènere, la transformació de les nostres institucions en espais d’educació, de participació i debat, entre altres.
És precisament per això que es va valorar interessant que les jornades fossin obertes pel Sr. JUSÈP BOYA, director general de patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que va fer una introducció sobre <La dimensió educativa i social del Pla de Museus 2030>.
Després de la seva presentació va començar el primer repte de treball: Actualitzar les narratives dels museus des del punt de vista de gènere. La primera intervenció la va fer CATALINA GAYÀ, doctora en comunicació, col·laboradora d’El Periódico durant molts anys, especialitzada en narratives, professora a diverses universitats, directora del programa de radio feminista Dones (d’IB3), membre del col·lectiu de periodistes SomAtents i un llarg etcètera més, que va fer la ponència <Aflorant narratives invisibles: reinterpretar els relats incorporant la perspectiva de gènere. Del relat d’un mar masculí als relats d'una mar humana>. A més d’una introducció teòrica sobre què entenem per narrativa, per alteritat, per discurs patriarcal... va presentar el projecte <Dona’m la mar> que desenvolupa l’MMB sota la seva direcció i què ens ha de portar a reorientar la narrativa del museu des d’un punt de vista més igualitari en concepte de gènere.
Si la Catalina Gayà ens va de donar el punt de vista d’una periodista sobre com abordar el tema del gènere als museus, la SÍLVIA PLANAS, directora del Museu d’Història de Girona i del Museu dels Jueus, ens va explicar un cas de pràctica amb la xerrada <Museus de dones? o museus amb dones? canviar les mirades i les narratives als museus d’història>. Vàrem convidar a la Sílvia a les Jornades perquè és una de les professionals de museus més activa i activista amb el tema de la igualtat de gènere en els discursos dels museus, i ha impulsat el grup de treball de Museus i Gènere dins la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya, que vol fomentar noves mirades en els discursos, les metodologies i les implementacions museogràfiques dels equipaments perquè siguin més justos i igualitaris.
L’última de les xerrades del dia 8 de març tenia com a objectiu explicar com s’ha donat resposta al repte Generar sinèrgies de reflexió, de formació i de desenvolupament de programes públics de manera conjunta amb altres institucions amb la creació dels grups de reflexió Museus i Accessibilitat i Museus i Públics impulsats des del Museu Marítim de Barcelona i que tenen com a objectiu posar solució a la nostra manca de preparació per atendre totes les necessitats que es generen en plantejar sobre aquests temes, per conèixer els projectes i activitats que s'estan duent a terme a les institucions veïnes i amb la voluntat de donar-nos suport i aprendre les unes de les altres. Es va arribar aquesta xerrada amb més de mitja hora de retard, pel que la LINA UBERO, la TERESA SOLDEVILA i la MIREIA MAYOLAS. L’objectiu de la xerrada era explicar què són els grups, quins són els nostres objectius quines dinàmiques de treball seguim, i encoratjar a treballar en equips transversals i interdisciplinaris. Certament, amb vint minuts n’hi havia preu.
El dia 9 de març s’iniciava amb la intervenció de MANUEL DELGADO <Museus per a una societat diversa>, vinculada al repte de com Incloure la complexitat i la diversitat social i cultural en els relats dels museus. Per què aquesta conferència? En els darrers vint anys els museus s‘han esforçat a obrir portes i finestres per facilitar-ne l’accés de la ciutadania. Els museus s’han mogut amb la voluntat de ser significatius per a la societat, sí, però de manera feixuga. I mentre, aquesta societat es transforma vertiginosament i sense parar.
Manuel Delgado va sacsejar, va fer servir la ironia com un bisturí per dir-nos que les nostres institucions són centres que congelen fragments de vida morta que només interessen a les el·lits socials, espais sacralitzats on es practiquen litúrgies laiques que deixen fora una bona part de la societat.
Un altre repte que ens semblava imprescindible abordar era de com les nostres institucions han d’Esdevenir un recurs destinat a incrementar la qualitat de l’aprenentatge de d’alumnat i per a la igualtat educativa. En unes Jornades destinades a abordar l’accessibilitat i la igualtat, sigui de gènere, social, cultural o d’oportunitats en general, parlar de com des dels museus podem contribuir a llimar les desigualtats en l’educació formal era especialment escaient, per no dir imprescindible. Aquesta va ser la missió de la ROSER ARGEMÍ, cap de projectes a la Fundació Jaume Bofill que va presentar, entre altres coses, el projecte Magnet, pensat per aconseguir major heterogeneïtat en els centres escolars a través d’una oferta educativa atractiva i innovadora que funcioni com a magnetisme per a les famílies. Amb ella tornàvem a baixar a un cas pràctic i repreníem el llenguatge educatiu que ens és més proper. Va ser una xerrada tècnica interessant que posava sobre la taula de quina manera des de la Fundació Bofill treballen per aconseguir millorar els resultats de les escoles amb problemàtiques específiques.
I finalment va arribar el torn de la DIANA ALDEROQUI, que amb un títol tan obert com <Museos necesarios> havia de fer de contrapunt del discurs de Manuel Delgado. Ens hauria agradat que fes la ponència inaugural per la seva capacitat d’entusiasmar, de commoure, més que d’explicar cassos concrets, però no podia ser a Barcelona el 8 de març i, per tant, va cloure els reptes, perquè la seva conferència estava emmarcada en Contribuir a abordar els grans reptes socials, ambientals i culturals que afronta la societat.
La darrera de les xerrades la varen fer l’ISMAEL GARCÍA i en MIQUEL LÓPEZ que havien estat enquestant professionals d’altres museus habituals a les jornades per saber com voldrien que fossin les jornades dels propers anys (tant a nivell d’estructuració del programa com de temes a abordar). Amb totes les filmacions varen fer un vídeo de vint minuts de durada, en el que hi varen intercalat alguns gags còmics on ells feien de diferents personatges i treure punta a les respostes que es donaven i a situacions habituals en aquestes Jornades. El vídeo va ser molt celebrat per tothom, perquè estava fet amb molt sentit de l’humor.
L’any que ve més!
