Amb la teoria General de
la Relativitat ,
els objectes que acceleren descriuen corbes en l’espai temps. I la gravetat
coincideix amb acceleració, essent per a Einstein la culpable que la lluna doni voltes
al voltant del nostre planeta. La lluna
segueix pel camí més recte possible, que en realitat és una corba, ja que la Terra amb la seva gravetat
distorsiona l’espai temps al seu voltant, obligant a la lluna a fer l’òrbita.
Això també ens passa
quan se'ns cau la torrada amb mantega al terra (independentment que Murphy
digui que sempre caurà la mantega cap el marbre) Però clar: que la torrada
s’acceleri i descrigui una corba en l’espai temps és molt difícil de mesurar
degut a la dèbil interacció entre la terra i la torrada per molta mantega que
hi posem
Les distorsions de
l’espai temps es noten a la vida quotidiana?
En certa manera sí, ja
que si ens referim a l’univers en general sabem que aquest només pot funcionar
de manera dinàmica si la teoria d’Einstein era certa. Al principi, el savi va
negar un univers dinàmic i fins i tot va inventar una força repulsiva per
poder-lo fer estàtic. Anys després, peròm Lemaître i després Hubble posarien de
manifest l’expansió de l’Univers i el propi Einstein va considerar que la seva
força de repulsió fou l’error més gran de la seva vida.
En altres escales les
teories d’Einstein ens han ensenyat que la llum tampoc s’escapa de corbar-se
quan hi ha camps gravitatoris. Això fou comprovat científicament en un eclipsi
de sol el 1919, quan dues expedicions van calcular com les posicions d’estels
molt propers al sol, variaven de la seva posició real, degut a que el nostre astre
corbava el seus rajos. Aquesta predicció la va fer Einstein en la seva teoria
general i va servir per portar-lo a la fama.
Doncs bé, al segle XXI
aprofitem la curvatura de la llum que provoquen grans masses de galàxies i ens
serveix per veure què hi ha “al darrera”. Hem aconseguit saber que tenim molta
més matèria de la que veiem, quelcom que està
molt de moda en el lèxic de la física del segle XXI: la matèria fosca.
Però si volem anar molt
més a prop toquem quelcom de quotidià que sí ens afecta. Tots sabeu com depenem
dels sistemes GPS, oi? Aquesta no és més que una constel·lació de 24 satèl·lits
que orbiten a 20.400 km
i que per triangulació i diferències de temps (porten rellotges atòmics a bord)
ens ajuden a situar-nos.
Però que passaria si no
tinguéssim en compte les equacions d’Einstein?
Doncs que aquest satèl·lits d’un costat tenen un retard d’unes 7
milionèsimes de segon, ja que van a molta més velocitat que nosaltres (els
temps es contrau o s'estira amb la velocitat). Però també estan sotmesos a una
menor gravetat allunyats de la
Terra i això els representa un avançament de 46 milionèsimes
de segon (el temps també s'afecta de la gravetat). Com són de signe contrari,
46 menys 7 ens dona 39 milionèsimes de segon.
Sí, aquest error és
molt petit, però si s’acumula linealment en un dia ens fa canviar la
nostra posició en 458 metres en una sola
hora! Impensable funcionar així...
Per això aquesta
diferència de valor relativista s'ha de corregir i els rellotges interns dels
sistemes GPS han de tenir un ajust previ que s’anomena desplaçament de la
freqüència de fàbrica.
Per això quan navegueu i
espereu fer l’arròs al Delta de l’Ebre podeu agrair no anar a parar enmig de
Sentmenat a menjar carquinyolis, O sinó allò tan conegut de ha arribat al seu destí, no seria
possible sense el geni que va canviar la forma de veure el món avui fa 100 anys.
Albert Pla
Director
Immersive Adventure