Albert Pla, responsable del planetari del Museu Marítim de Barcelona (Immersive Adventure), ens presenta un article molt interessant sobre un tema de gran actualitat: els viatges a Mart.
Amb la darrera
presentació als cinemes de la pel·lícula de Ridley Scott, The Martian, sembla
que es torni a posar de moda parlar de Mart i del possible viatge de l’home a
aquest planeta.
Si busqueu a llocs
seriosos a Internet i investigueu per què es tan difícil anar a Mart, trobareu
sempre una resposta: l’equació de Tsiolkovski,
o l’equació del coet. Resulta que en la mesura que necessitem posar més pes a
l’espai, ens cal construir una nau més gran (una nau marciana ha de disposar
d’espai, per a l’oxigen, menjar, sistemes, etc), i així hem de posar molt
combustible al propulsor. Si cal abandonar la Terra i ho fem amb un coet gegant, aquest pesarà
moltíssim i ens obligarà a posar molt combustible per poder-lo aixecar. Per
tant és un peix que es mossega la cua. Fem números: si per anar a la Lluna i enviar 40 tones de
material el 1969 ens calgué un coet de 110 metres (el Saturn
V, alt com la Sagrada
Família ) que tenia una capacitat de 120 tones en òrbita
baixa, per anar a Mart, a on la nau o les naus ens pesarien unes 4.000 tones,
només necessitaríem llançar “la mòdica” xifra de 37 coets com el Saturn.
I és que després dels
vols dels Apollo, al dia següent, la
NASA , en plena eufòria, ja anunciava viatges a Mart. D’aquell
juliol del 1969 de l’Apollo 11 han passat més de 46 anys i com a molt hem
aconseguit que uns quants robots aterrin a la superfície del planeta vermell.
Els robots ni mengen, ni consumeixen oxigen, ni els calen sedants si es fan mal
i per tant res a veure amb els humans. A més aquests robots simplement s’han
quedat allà. En el cas de les persones ens cal recuperar-les. Un viatge a Mart
es podria fer en alguns mesos, res que no sigui tècnicament viable, però el
problema és que passat aquest temps, la Terra -que no s’està quieta- s’haurà mogut
respecte Mart i serà fora de la finestra de llançament. Per tal de poder tornar
a la Terra els
astronautes hauran d’esperar quasi any i mig a la superfície del planeta o a la
seva òrbita (amb tota la despesa energètica que això comporta). Un cop fet
aquest sacrifici, sí que es podria
tornar, però amb tot parlem d’un viatge no d’una setmana com a la Lluna , sinó de dos anys en
total.
Però quines són doncs les raons que no s’hagi fet encara
aquest viatge?
Són moltes: la distància,
l’energia necessària, la complexitat de la nau modular, les arriscades
maniobres per aterrar al planeta amb el monstruós cost que té tot això. Però
més enllà d’aquestes dificultats hi ha una que predomina per sobre de les
altres: val la pena anar a Mart, d’aquesta manera, gairebé al límit, per fer el
que probablement farien les màquines de manera més segura i eficient? Al meu
entendre no, no val la pena.
Si ara anéssim a Mart,
hauríem d’anar un altre cop al límit, amb retallades, i també al límit de la
capacitat tecnològica i amb altes probabilitats de tenir un accident. A més
segurament els costos d’un viatge així retallarien moltes altres missions
espacials que son també d’interès.
I és que simplement no
estem preparats per anar a Mart a fer feina científica al planeta, a
investigar, posar mòduls, extreure combustible de la seva superfície, etc. Per
això caldria molt més pes o molts més vols, fet absolutament inassolible. No
podem anar a Mart com es va fer als 60 amb l’Apollo a la Lluna , a on apart de posar
el peu, i recollir mostres de roques, poca cosa més varem fer. La lluna es va
visitar de resquitllada, i si fou d’aquella manera, és perquè al darrera hi
havia importants motius polítics i geo- estratègics. Però no la varem
colonitzar! I per això ens està costant tant temps per tornar-hi.
 |
| Roald Amundsen |
Es pot fer la
comparativa amb l’arribada al pol Sud, del noruec Roald Amundsen el 1911; van
haver de passar 41 anys més per tornar-hi per segona vegada. A partir de
llavors, amb la tecnologia ja molt més avançada, els viatges al Pol han estat
rutinaris fins al punt que diverses estacions hi tenen científics en perpètua
ocupació, i per tant podem parlar d’una certa colonització.
Doncs aquí està el quid
de la qüestió; anar a Mart vol dir tenir les eines per a la seva descoberta en
profunditat i per a la seva ocupació permanent. Si la NASA , després dels Apollo,
hagués destinat diners seriosament a noves formes de combustible més enllà dels
propergols actuals (els mateixos que als anys 60) potser ara parlaríem
d’energia fotònica, iònica, solar o nuclear, que no és el cas. Amb una eficiència
50 vegades superior potser sí podríem parlar de viatges rutinaris a on es
transportessin aquests materials. Però amb els actuals sistemes de propulsió és
impossible fer aquest desplegament.
I llavors, quan hi anirem?
Siguem seriosos: la NASA construeix un coet
gegant, el SLS (Space Launch System) al qual encara no se li ha definit el seu
destí i la seva nau- la Orión-
amb teòrica capacitat lunar. Però de moment ningú ha fet el mòdul de descens a la Lluna. Parlen de
circumval·lar la lluna amb astronautes cap el 2024 , (cosa que ja es va fer el
1968!!) però ningú s’atreveix a posar data pel descens a la superfície.
Personalment penso que abans d’anar a Mart, viurem una semi colonització de la Lluna (en tenim per dues o
tres dècades) i que el viatge al planeta vermell, sentint-ho molt i essent realista,
em sembla més una aventura de vàries dècades, més proper de la segona meitat o
de finals de segle, que no pas dels anys 2038 o 2040 que es parla actualment.
Finalment, parlem dels costos
Anar a Mart, per més
països que es sumessin a l’aventura, té un cost tan desproporcionat que
difícilment és assumible. Penseu que la
NASA té una assignació anual d’uns 17.000 milions de dòlars i
ara amb prou penes en pot esgarrapar 100 o 200 més cada any.
Sabeu quin seria el cost
d’anar a Mart? Doncs s’ha calculat en uns
500.000 milions de dòlars, (penseu que sempre acaben tirant curt) o
sigui set vegades la fortuna de Bill Gates. Hauríem de multiplicar per tres
l’actual despesa anual i desenvolupar el viatge en 10 anys i al mateix temps
guardar recursos per als altres projectes espacials, que correrien el perill de
desaparèixer. Quina potència tecnològica s’arriscarà a posar aquests diners, i
justificar als ciutadans els impostos que caldria gravar? Simplement no és
realista i menys amb aquest "timing"
Personalment en tindria
prou de veure la recollida automàtica de pedres de Mart i el seu retorn a la Terra , projecte que la NASA , la ESA i Rússia parlen des de fa
més de trenta anys i que sempre posposen per falta de fons.
Insisteixo, quan la
tecnologia ens permeti ser eficients i baixar el preu d’aquest viatge almenys
20 cops, ja parlarem de successius viatges a Mart per part d’administracions o
d’empreses privades amb interessos comercials. Segurament serà a més una
aventura internacional i no pas d'un sol país. Rússia es recupera, Xina avança
molt ràpid i noves potències es sumen a l'exploració del sistema solar poc a
poc.
Mentrestant això no
arribi sempre ens podem posar a fer crowdfunding per demanar peles!
Ara per ara, per moltes
pel·lícules i molta literatura no anirem en breu al planeta vermell. Estem
massa emmirallats del sistema en el que varem anar a la Lluna i l'imaginari actual
ens porta a pensar que el viatge a Mart és el mateix, només que enviant més pes
i anant molt més lluny. I aquest és l'error, no podem anar a Mart de la mateixa
manera que a la Lluna ;
ara no tenim la guerra freda ni les circumstàncies que envoltaren l'Apollo fa
50 anys
I sí tenim en canvi
l'esperit dels exploradors i mariners, que li troben sentit a les terres que
descobreixen, fent-les seves i aprofitant els seus recursos i portant-los a
Europa. Però sobretot tornant per anar a viure allà i penetrar en les noves
terres, és a dir colonitzant els seus racons.
Per a mi l'aventura de
Mart, només es pot entendre així. I per tant no val un “saltet” i apa ,
ja hi tornarem, sinó que és necessari anar per començar a establir-nos.
Mentre no rebaixem els
costos del Kg posat a l'espai, la robòtica, molt més barata, fiable i sense
perill ens pot donar enormes fruits, sobretot en els propers anys, en que
sembla farà la seva eclosió!
Millor i més
pràctic serà, doncs, que gaudim de les imatges i dades dels robots que tenim a la
superfície de Mart o de les sondes que els terraquis enviaran allà els propers
anys: Mars InSight Exo Mars i Curiosity 2
Molta sort a aquests
exploradors!
Albert Pla
Director
Director
Immersive Adventure
