Els navegants que creuaren els Oceans en els
segles XV, XVI i XVII arribaren a terres llunyanes i tornaren als seus ports.
Això no sempre va passar amb èxit, ja que els perills de la mar i sobretot el
desconeixement del medi, varen provocar molts accidents. En definitiva, però, es
podia arribar a terres llunyanes, tornar a casa i explicar el periple.
Però què passava si les terres conquerides eren interessants i calia tornar al mateix
indret? Doncs que això era pràcticament impossible ja que no hi havia una
cartografia feta ni tampoc era possible tenir una bona situació.
La
navegació costanera de terres conegudes permetia tenir referències a la costa i
un mínim coneixement dels fons marins, molt important per evitar embarrancar. De
tota manera, al navegar molt dies seguits desconeixent la posició era fàcil
cometre un error de desenes de milles i, per tant, trobar-se, per exemple, amb uns
illots imprevistos que els fessin naufragar.
Aquest error era degut bàsicament al
desconeixement de la longitud i no tant de la latitud. La latitud, la coordenada que
ens separa de l’equador (més amunt o més a prop de l’equador) era més senzilla
de calcular, gràcies a la variació d’alçada del Sol en el cel. Quan ens
desplacem cap al sud o cap al Nord, canviem de latitud i el Sol també ho fa en
el cel. Al migdia, amb instruments com la ballesteta, el quadrant, l’astrolabi
nàutic, es podia mesurar la latitud amb una certa precisió.
 |
| Cronòmetre de Harrison H1 |
La longitud, però, era l’escull a superar, ja que
aquesta es referia a un meridià, una línia que va de pol a pol i que es
converteix en l’origen, el punt zero d’aquestes mesures. El meridià de Greenwich
n’és un exemple, encara que posterior a aquestes navegacions. Però podríem parlar
dels històrics meridià de Cadis, de Lisboa o de l'illa del Hierro. És evident
que els meridians són una invenció de l’home per arribar a certs convenis; en
canvi, els paral·lels son línies de la terra naturals en el planeta: l’equador,
els tròpics o el cercle polar en són un exemple. En podem parlar més
profundament en una altra ocasió.
Com resoldre llavors el problema de la
longitud? Doncs la solució passà per un concurs, l’anomenat decret de la
longitud fet públic el 8 de Juliol de 1714, és a dir, enguany celebrem els 300
anys. El parlament anglès, conscient que es perdien vides humanes, i que
cada vegada el temps dels viatges representava una incògnita (degut als greus
error de posició estaven molts més dies navegant), va proposar donar un premi de 20.000 lliures esterlines de l’època al primer que fóra capaç de resoldre el
problema de la longitud.
Aquest segle XVIII fou meravellós per a l’astronomia, no solament per la forma en que es va solucionar aquest problema,
sinó també per que s’inventaren nous instruments de mesura angular i es
descobriren lleis òptiques que van transformar, per sempre, la incertesa dels
navegants i mariners a l’hora de saber on es trobaven.
Albert Pla
